| Interactive |
| |
| |
| |
| |
| Heavy Metal Bands |
|
| |
| |
| |
| Present Time |
| |
| |
| |
| Specials |
| |
| |
| |
| |
|
| |
| |
| |
| Other References |
| |
| |
|
Proposta D'un Estudi Comparatiu De La Crítica Musical A La Premsa
Estudi comparatiu
Aquesta és la part més dinàmica del treball. Proposo una síntesi dels tres estils musicals que he utilitzat a l'hora d'analitzar les crítiques i a continuació les respectives crítiques analitzades dels diaris nacionals "l'Avui", "La Vanguardia" i "El País".
Cada crítica consta d'uns paràmetres emprats, que són els següents:
* Estructura: forma
* Temes / contingut: autor / intèrpret, obra, públic i altres
* Estil: llenguatge utilitzat, figures retòriques
* El crític en contra o a favor?
Aquests són els paràmetres més rellevants que he utilizat, ja que són els temes que surten contínuament a una crítica. Juntament amb la metodologia s'elaboraràn cadascuna de les crítiques.
Definició de tres estils musicals
* Música popular (pop, rock...):
Pop music és el terme real el qual la seva traducció és música popular. Aquesta engloba estils molt variats, des del folk, les dances tradicionals, les cançons del treball, les balades i cançons romàntiques i el rock'n' roll, treient només la música considerada música culta i clàssica.
La paraula "pop" aplicada a la música, és molt poc definitòria. Amb l'aparició del jazz a partir dels anys quaranta, va entrar en un procés d'especialització que va fer passar el gènere com el més gran de la música de ball per tots els públics tan per especialistes com iniciats.
El pop music, segons els especialistes, és el producte de l'evolució d'una sèrie d'elements que es van anar barrejant i relacionant entre les comunitats
d'immigrants que van acabar formant els Estats Units. De la immensa massa d'esclaus negres que van ser transplantats allà per la força, va néixer el blues, del que derivarien el jazz i el cant espiritual. De la tradició blanca, multinacional, però fonamentalment anglo-saxona, naixeria la música country. I de la fusió dels dos sons, blancs i negres, sorgeix el rock'n'roll i el començament de l'era pop tal i com ara la coneixem.
Amb l'arribada del rock, i la influència de l'american way of life, imposada a través del cinema i els seus musicals, l'estil es va estendre per altres parts del món, encara que semblava que les grans directrius arribarien a sortir sempre de nord-Amèrica. Però en els anys seixanta el predomini va passar a mans dels britànics, gràcies, especialment a l'èxit dels Beatles. A partir de llavors, aquesta música es va fer realment universal i va permetre que els èxits de qualsevol país fossin fàcilment traslladats a altres entorns lingüístics, socials i culturals.
* Jazz
Es diferencia d'altres músiques populars en la importància que concedeix a la improvisació i a la inspiració del moment.
La primera música batejada com jazz va ser l'estil de Nova Orleans, que més tard seria batejat com dixieland, en el que un petit grup d'intèrprets improvisaven sobre una melodia base ja coneguda. Als anys vint, alguns solistes com Louis Armstrong van començar a allunyar-se dels grups d'acompanyament, adquirint un major protagonisme sobre l'escenari. El jazz va creure amb el moviment de les big bands i va anar evolucionant. Als anys trenta triumfà el swing amb Count Basie, Duke Ellington o Benny Goodman, entre d'altres; Als anys quaranta va arribar el be pop amb Charlie Parker i Dizzy Gillespie;
Als cinquanta el cool amb Miles Davis i Thelonious Monk; la fusió als seixanta amb John Coltrane, al mateix temps que altres músics com Cecil Taylor que investigaven de nou amb la improvització com a font de noves idees.
En els setanta, els músics de rock van pensar de creuar el rock amb el jazz. Va ser un invent liderat per Al Kooper, que va unir en un sol grup, Blood, Sweat & Tears, una secció clàssica de corda, un conjunt de jazz i un grup de rock. Va veure que la secció clàssica de corda sobrava, i que els metalls del jazz i les guitarres del rock encaixaven a la perfecció. Grups com Chicago o Chase van aprendre la lliçó i van fer del jazz, un gran estil.
Després, als vuitanta, es va pretendre una explotació comercial del jazz més suau, posant-li l'etiqueta de soft jazz i afegint-li orquestres de corda en els músics més nous de l'època, el cas del guitarrista George Benson, que va acabar absorbit pel món del pop. Amb aquest mateix nom de jazz suau s'engloba a una sèrie de vocalistes, casi sempre femenines que amb una mínima base del jazz dónen un gran encant a la seva interpretació.
* Música clàssica (ópera, simfònica...)
El terme de música clàssica només tindria de ser correspòs dintre de la música culte composta en el període clàssic, de mitjans del segle XVIII fins a principis del segle XIX.
Normalment aquesta música se li diu clàssica, però els qui en saben, diuen que tal nom es té de reservar per tal música, però només per la que es va fer en un temps determinat, que es coneix com el període clàssic de la música, aquell en el que van brillar Haydn, Mozart i el primer Beethoven.
També se li diu música culte; però en el concepte modern, tota la música és producte d'una cultura, entenent per aquesta, el conjunt d'idees, creences religioses, ciències, arts i costums que formen i caracteritzen l'estat social d'un poble o d'una raça.
En fi, el què defineix aquesta música, és exclouent. Es tracta d'aquella música que no és popular ni folklòrica. És feta per pocs, amb la idea que agradi a molts, però aquests no són tants.
Requereix de certa manera iniciativa personal per arribar a ella. El que és difinitu, és que ha passat fronteres de temps i l'espai. És universal.
I aquí podría meditar-se si ho és per la seva bellesa o pel seu missatge. Segurament sigui per aquest últim, perquè la música clàssica ha evolucionat en forma paral.lela al pensament occidental.
La seva característica més notable és que no és estàtica, està en un continu recanvi de formes i maneres, buscant sempre nous llenguatges, noves formes d'expressió. Això no passa a la música d'altres cultures.
A part de no ser folklòrica ni popular, la música clàssica, està confinada a un àmbit geogràfic, el de la cultura occidental, és a dir, els pobles europeus i els seus hereus culturals, primer els americans i després alguns altres. Hi ha també una limitant temporal.
Amb el terme de música clàssica ens referim a aquella creada a partir del Renaixament i que representa el fenòmen cultural més brillant que s'ha vist a la història de la humanitat, només comparable, a la ciència de l'Europa postrenaixentista.
S'exclouen les músiques medievals i renaixentistes, sense negar que en elles estàn els seus orígens. S'exclouen també l'oriental i l'africana, sense desconèixer els seus valors.
Està clar que existeixen altres estètiques musicals, tant valuoses com la música clàssica, però representen visions molt diferents del món. Un exemple en el nostre temps, és el jazz de nord-Amèrica.
|
|
|
