| Interactive |
| |
| |
| |
| |
| Heavy Metal Bands |
|
| |
| |
| |
| Present Time |
| |
| |
| |
| Specials |
| |
| |
| |
| |
|
| |
| |
| |
| Other References |
| |
| |
|
Proposta D'un Estudi Comparatiu De La Crítica Musical A La Premsa
Estudi 2 - 'Don Giovanni' dirigit per Calixto Bieito al Liceu de Barcelona
Autor: W.A. Mozart
Intèrprets: Wojtek Drabowicz, Regina Schörg, Anatoli Kotcherga, Marcel Reijans, Véronique Gens, Kwanchoul Youn, Felipe Bou, Marisa Martins. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.
Dir.: Jordi Casas. Orquestra Simfònica de l'Acadèmica del Gran Teatre del Liceu.
Director: Bertrand de Billy
Producció: Gran Teatre del Liceu/ ENO, Londres/Staatsoper de Hannover.
Direcció escènica: Calixto Bieito
Escenografía: Alfons Flores
Vestuari: Mercè Paloma
Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (30/11/02)
['Proposta d un studi comparatiu de la critica musical a la premsa']
Don Giovanni és una obra original de Wolfgang Amadeus Mozart la qual es va estrenar el 28 d'Octubre de 1787 en el Teatre Nacional de Praga i el 21 de Febrer de 1866 en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Es tracta de la segona de les tres obres de Mozart.
Don Giovanni, es caracteritza per ser el "drama" del musical. És una figura vital, cínica, transgressora, patètica i, a la fi, derrotada. Tot és, d'alguna manera, sobrenatural a l'ambient aparentment costumista de Don Giovanni: des de la
pedra del Comanador fins al desig carnal del protagonista, la paciència de Leporello, l'aparent innocència de Zerlina, la fidelitat de Don Ottavio, el fort temperament i sensualitat de Donna Elvira i la contínua imatge reflectida entre l'amo i el criat.
Aquesta obra ha sigut versionada per Calixto Bieito el qual proposa la transformació d'una obra del segle XVIII situada a Sevilla, a una obra de la Barcelona actual, de finals del segle XX i rememora un assesinat comès a la Vila Olímpica.
Apareixen les drogues, la violència, l'alcohol i el sexe, ja que actualment aquests factors en són presents.
Aquesta obra ha estat encomanada a Calixto Bieito per tal que l'obra conservi la mateixa força de l'original mozartià; però cal advertir també que l'estil dramàtic de Bieito planteja, a vegades, imatges que poden ofendre la sensibilitat de l'espectador.
Aquesta obra és interpretada per un equip de joves cantants acompanyats per una orquestra també jove (l'Orquestra Simfònica de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu).
Cal destacar tots els intèrprets que han fet possible aquesta obra:
* Wojtek Drabowiz, com a Don Giovanni (protagonista)
* Regina Schörg, com a Donna Anna
* Anatoli Kotcherga, com a Comanador
* Marcel Reijans, com a Don Ottavio
* Véronique Gens, com a Donna Elvira
* Kwanchoul Youn, com a Leporello
* Felipe Bou, com a Massetto
* Marisa Martins, com a Zerlina
També és important el paper de Bertrand de Billy (director), l'Orquestra Simfònica de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceu i l'ENO per la seva producció, a Alfons Flores per portar tota la part de llums i d'escena, a Mercè Paloma per dissenyar la roba (vestuari), i sobretot a Calixto per la seva direcció escènica.
Faig referència a alguns Diaris Nacionals, com són "L'avui", "La Vanguardia" i " "El País". Són alguns dels Diaris que han parlat del Don Giovanni i han comentat la seva part crítica.
"El País" el dia 1 de Desembre de 2002.
Lourdes Morgades (la persona que ha escrit la crítica), la divideix en tres clares parts:
* Una petita introducció
* La reacció del públic
* Un breu resum
La petita introduccio és més aviat un petitíssim fragment ja que tan sols diu que el 30 de Desembre va haver-hi la representació de Don Giovanni al Liceu.
Seguidament passa a parlar completament del públic; parla del final de l'obra, quan tots els personatges i Bieito surten a l'escenari per saludar. Un sector del públic comença a xiular i això fa que Bieito i el seu equip abandonin l'escenari abans de que els i donguin els rams de flors. El públic estava bocabadat i després d'un cert temps, quan es van engegar els llums, el públic va començar a abandonar la sala.
Segons Lourdes Morgades, és el cos de la crítica.
Seguidament hi ha una darrera part, que és un breu resum de l'obra, explica que l'obra és una acció de Mozart de la Sevilla del segle XVII a la Barcelona del segle XXI i fa referència a Don Giovanni on diu que és un seductor, i un home que veu alcohol i consumeix drogues.
Noto en falta una referència de la part escènica i musical, és a dir, conèixer l'interpretació del cor i de l'orquestra, doncs simplement es basa amb una reacció del públic. També seria important ressaltar la seva pròpia valoració personal, tot i que deixa entendre la seva ira per Bieito, però no s'acaba de "mullar".
Tot seguit la crítica feta al Diari "l'Avui" el dia 1 de Desembre de 2002.
Marta Porter, persona que ha fet la crítica de "l'Avui", l'ha dividit també en tres grans parts:
* Introducció
* Divisió d'opinions
* Resum de l'obra
* Característiques dels personatges
* Triomf de l'orquestra
En la introducció, Marta Porter explica que el final de l'obra els assistents van quedar totalment indiferents i que el què pretén fer Calixto Bieito és mostrar la
realitat de la societat actual i aconseguir dividir la societat en les seves opinions. Abans d'això, però, hi ha una introducció més clara on es diu que Bieito va presentar el Don Giovanni al Liceu i que l'orquestra va triomfar.
Amb aquesta introducció es dóna pas el que és el cos de la crítica on aparèixen divisions d'opinions per part del públic.
Comença esmentant que la majoria dels espectadors es van queixar al final de l'obra ja que s'havia dit que hi havia més violència, i en realitat no va ser així, si que és veritat que es reflecteixen les drogues i altres referents socials, però s'havia creat una expectativa de que l'obra era extramadement violenta i per això el públic va quedar un pèl sorprès.
Parla del públic jove ja que ells en veure l'obra es van sentir identificats, "Penso que ha sabut captar aquest món de les discoteques i la droga", deia una espectadora, una altre deia "Potser el que no agrada a alguns és veure dalt l'escenari allò que es neguen a acceptar, com la gent que veuen fets com l'assassinat al Maremàgnum com una ficció televisiva i no com una realitat".
També diu que hi havia diverses opinions sobre la versió escènica, ja que per alguns no es corresponia amb el Don Giovanni de Mozart, però per altres si.
D'aquí ja passa a comentar tota l'obra amb certs detalls i fa saber com són els personatges: "Don Giovanni el mata amb un tornavís", "Donna Elvira és una pija i devoradora de xocolatines", "Leporello és un culer de baixa estofa; Massetto, un hortera dels 70; Donna Anna i Zerlina, dues noies a la recerca de sexe fàcil, i Don Ottavio, un caçafortunes interpretat per Marcel Reijans".
Finalment passa a la tercera fase on explica la postura de l'orquesta i del cor.
L'Orquestra va ser excel.lent i els joves músics espanyols i catalans van saber executar bé el seu paper; el cor va ser molt aplaudit i el públic va estar d'acord amb la interpretació i la direcció de Bertrand de Billy.
Des de la meva perspectiva, trobo que no i falta res a la crítica, ja per la seva forma ordenada d'estructuració, com la gran informació aportada. Es poden veure aspectes ascènics i musicals, els quals creiem dels més importants a l'hora de llegir una crítica per tal de fer-nos una idea de com va anar el concert.
El diari "La Vanguardia" va fer una crítica de'n Don Giovanni el dia 2 de Desembre de 2002. El seu crític és Roger Alier.
Roger Alier segmenta la seva crítica en cinc grans parts:
* Opinió personal
* Imatges incompatibles i opinió personal
* Contradiccions de l'obra
* Aspectes dels intèrprets
* Part musical i escènica
Primer Roger Alier dóna una petita argumentació personal i només a la primera línia ja es veu la seva indignació vers l'obra: "no és possible que un clàssic com el Mozart pugui ser versionat d'aquesta manera tant vulgar, una cosa és fer una versió moderna però no un canvi radical del propi Bieito", ja que en el 1787 l'època en què vivia Mozart era un món social, ètic i cultural i fer d'això el Don Giovanni per Bieito segons ell no es pot permetre.
Segueix criticant l'obra i parla de imatges incompatibles, és a dir, segons ell no reflecteix gens la societat actual i ho fa veure amb aquests exemples: "no cuadra que Zerlina le ofrezca más tarde escuchar los latidos del corazón a Massetto, mientras éste está ostensiblemente palpando otra cosa"; "no tiene sentido que la pobre Regina Schör tenga que cantar el aria non mi dir bajo el acoso sexualísimo de Don Ottavio, con un texto que además desmiente lo que vemos", etc.
Són aspectes que per Roger Alier no encaixen amb l'actualitat i per això Bieito no pot dir que ell mateix reflecteix la Barcelona actual perquè aquests exemples es veuen que realment la societat no és així. Continúa amb diferents mostres contradictòries de l'obra i clars exemples que no són precisament moderns: "..que la joven Elvira decica irse a encerrar en un convento", "...que en otra escena se diga que la mitad de los acompañantes de Massetto se vayan por ahí, cuando no hay más que uno", aquests aspectes no són pas per modernitzar la òpera ni perquè i entrin els joves.
Tot seguit esmenta els personatges, qui són i com han cantat. Esmenta al Comanador però no en parla;
l'Elvira segons ell, luxosa, el Leporello, esplèndid, el notable Masetto, la Donna Anna amb bastants problemes de veu, la Zerlina es va moure amb l'histèria adequada però amb una veu que no era adequada pel personatge, Don Ottavio es va defensar prou bé i el protagonista Don Giovanni ho va fer molt bé en el primer acte però es va superar en el segon cada cop fent-ho millor.
I finalment parla de la part musical, escènica i la reacció del públic. És bastant breu, diu que el cor va està bé, l'orquestra notable i en el segon acte va anar empitjorant. L'escenografia excel.lent amb els llums adequats i també parla del Bertrand de Billy (Director) i diu que va fer un bon treball però que a vegades se li escapa l'eccelerador. I per acabar parla del públic el qual va haver-hi diferentes reaccions, una part de xiulets i altres amb "bravos" i aplaudiments. Bieito per la reacció del públic va decidir marxar de l'escenari i es van quedar sense flors.
Penso que falta constància d'un breu resum de l'obra, per després nosaltres tenir una idea general del què fóra el concert; tot i així és una crítica realitzada el cent per cent, doncs conté explicacions de tots els aspectes: musicals, escènics i molta opinió personal
Comparativa del Don Giovanni dels tres diaris nacionals:
Com hem pogut veure els tres diaris: "Avui", "Vanguardia" i "El País" tenen concepcions realment diferents uns els altres i critiquen l'obra d'una manera diferent cadascun. Algunes idees bàsiques de cada un d'ells serien:
EL PAÍS Poc argumentatiu i molt superficial.
L'AVUI Detallista i favoritisme envers Bieito.
LA VANGUARDIA Intel.ligent i desafavoritisme envers Bieito.
Les tres crítiques destaquen bàsicament per la seva complexitat tan adversa.
Pel que fa en "El País" es basa en ser una crítica amb un contingut pobre que només parla de la simple reacció del públic i no esmenta ni la part escènica ni la musical. En "L'Avui" podem veure la crítica més informativa ja per la seva descripció en els personatges, cor, orquestra, etc. i "La Vanguardia" ressalta per una llarga valoració personal del crític i poca anàlisi del què va ser el concert.
En quant a l'estructura de les tres crítiques, "L'Avui" és la més respectuosa ja per la seva introducció, nus i desenllaç; ja que els dos altres diaris es perden a l'hora de començar la crítica tot citant la seva valoració personal. Tot i que les tres crítiques tenen una estructura correcta, "La Vanguardia" i "El País" se'n van dels tòpics i barrejen parts que possiblement haurien d'anar al final i viceversa. Pel que respecte en el contingut també hi ha molta varietat en opions. El públic va repondre bé segons "L'Avui", segons "El País" i "La Vanguardia" part del públic va sortir del concert content i l'altra part descontent.
L'orquestra es mostra excel.lent en "L'Avui" i potable en "La Vanguardia" i el cor és aplaudit igualitàriament per les dues crítiques. En el cas del "País" el ser una crítica breu i basada en el públic no esmenta cap d'aquests paràmetres.
En el estil, es pot veure que cap de les crítiques utiliza frases fetes, ni jocs de paraules; és un llenguatge estàndard, limitat a frases cultes les quals apareixen amb constància a les crítiques musicals.
Segons els crítics de cada crítica, podem dir que dos es mostren neutrals i un mostra disconformitat envers Bieito, aquest és el cas de "La Vanguardia". "El País", té un punt de vista neutral i en contra, ja que tan esmentar el públic sembla que vulgui reindivicar que el Bieito no va estar suficientment a l'altura del concert. "L'Avui" no fa crítiques a Bieito però tampoc es dóna entendre que l'alagui, en canvi "La Vanguardia" només el començar la crítica ja dóna una visió esquerpa envers Bieito.
És doncs un exemple de clara complexitat ja que les tres crítiques són totalment diferents en quasi tots els aspectes.
Valoració personal:
Calixto Bieito ha sigut un home molt criticat aquests últims dies, després de la seva visita al Liceu. Per suposat ha tingut crítiques bones i no tant bones, i es que la seva adaptació del Don Giovanni ha donat molt que dir, ja que per Calixto aquesta obra reflecteix l'actualitat, la vida mateixa, i per molts crítics l'obra no reflecteix l'actualitat, si no que és una burla constant.
Personalment, crec que la millor crítica es la de "L'Avui", segons a nivell d'estil; doncs destaca per la seva perfecta estructura amb les idees ordenades i precises. És important la quantitat d'informació i detalls que aporta el crític ja que explica el resum del concert com si estigués veient l'obra en el mateix moment d'escriure, això fa que els lectors en llegir la crítica també sembla que hagin estat al concert ja per la seva perfecta precisió en els detalls.
"La Vanguardia", ja sigui pels prejudicis del crític, no accepta que el sexe, les drogues i l'alcohol siguin temes actuals de la societat, en canvi "L'Avui" admet que són importants i sorgeixen avui dia, perquè és la realitat; doncs també hi estic d'acord. I pel que fa "El País", no és una crítica que em motivi, doncs només en veure-la, pots intuir que una crítica basada en la reacció del públic i poc argumentativa, no arriba a la professionalitat.
|
|
|
