| Interactive |
| |
| |
| |
| |
| Heavy Metal Bands |
|
| |
| |
| |
| Present Time |
| |
| |
| |
| Specials |
| |
| |
| |
| |
|
| |
| |
| |
| Other References |
| |
| |
|
Proposta D'un Estudi Comparatiu De La Crítica Musical A La Premsa
Estudi 5 - MÚSICA DE CANÇÓ Armando Manzanero
Intèrpret: Armando Manzanero
Lloc i data: Palau de la Música Catalana (22/01/03)
Diari "El País":
La crítica es divideix en tres parts:
* Introducció
* Qui és l'Armando?
* Comentari del concert
Cal destacar el principal tema de la crítica que és la "llegenda", ja que menciona diverses vegades aquesta paraula fent referència a Armando perque és tota una llegenda.
Practicament la "llegenda" es reflecteix en la primera part que és la introducció, la qual explica el què és i donant entès que l'Armando és una llegenda, encara que no menciona el seu nom.
Si que es veu en la segona part perquè diu que Armando és una llegenda i ell mateix ho sap, ja que porta uns cinquanta anys passejant-se pels escenaris.
Seguidament dóna a peu la part de l'obra, la qual esmenta com estava el Palau de la Música, la reacció del públic que estava molt entregat i el timbre de veu d'Armando, que tot i ja està una mica esgarrat no va impedir que triunfés.
A continuació esmenta algunes cançons que va cantar i que davant del piano va estar brillant, més bé que no acompanyat per el grup mínim i desigual. Si que va arribar "alt" quan va cantar junt amb el quartet de veus i guitarres.
Finalment es veu clarament que parla de la Carmen París, que aquesta va compartir un bolero amb el Manzanero. Especifica que ella va estar brillant i diu que mai necessita un acompanyant perquè tota sola ho desborda tot.
Trobo a faltar, mencionar el timbre de veu del cor i dels instruments, ja que no especifica massa i convindria saber el grau en què arribaren els acompanyants. En quant a les parts divisòries del text, són correctes, doncs conté una part introductòria i la part escenogràfica.
Diari "La Vanguardia":
La crítica es divideix en tres parts:
* Petita introducció
* Qui és Armando Manzanero?
* Comentari de l'obra
Donat Putx comença amb una introducció on diu que el Festival del Mil.leni s'han portat molt bé al contractar un gran artista com l'Armando que feia molt de temps que no actuava en aquestes latituds.
Segueix explicant amb qui ha cantat Manzanero tot dient que no pot fer duets amb certa gent com L'Ana Torroja, Manu Tenorio ja que comparats amb ell no tenen ni punt de comparació.
En aquesta part hi ha un altre punt, que també parla del Manzanero però fa una petita biografía de la seva trajectòria musical, amb qui ha participat, quantes cançons ha fet, etc.
Tot seguit explica com va anar el concert tot fent un resum des de quan va començar i quan va acabar. Esmenta algunes cançons que va cantar i també parla de la Carme París amb la qual va fer un duet. Finalment acaba la crítica dient que encara que tingui la veu una mica desgarrada, expressa molts sentiments i per això és un gran cantant.
La part estructural és correcta, però en la segona part del qual parla de l'autor s'extén massa tot dient on va néixer i a quin any. La part tènica és força requisita ja que comenta els punts més importants i destacables i sense fer-se pesat el contingut.
Diari "L'Avui":
Es diferencien dues clares parts:
* Indignació per part del crític
* Comentari de l'obra
Gran part de la crítica se l'emporta la primera part ja que podem dir que està caracteritzada per l'indignació del crític. Diu que no entén com poden haver-hi tantes clonacions de Luis Miguel, tantes persones que vulguin ser el número u dels Boleros, ja que la majoria no estàn ben preparats i no es poden comparar amb l'Armando, que ell si que és el rei del bolero.
La segona part explica com fa funcionar el concert tot deixant al Manzanero com un senyor.
Parla d'algunes cançons que van ser interpretades i diu: "Les limitacions de la seva talla física tenen com a proverbial contrapès la inabastable envergadura del seu talent", ja que Armando és un home molt petit, baixet, però això fa contrapès amb el seu gran talent, ja que per el crític és massa bo.
Parla de l'escassetat de la veu, del duet amb la Carmen París i l'acompanyament en algun moment per un cor de guitarres.
Es necessita comentar més el concert, ja que simplement es basa amb la pròpia indignació del crític en veure que actualment aparèixen masses clons d'Armando Manzanero. Sembla que no pugui expressar el seu sentiment d'ira i el tingui de plasmar tot a la crítica; envers al lector sembla un sentiment de culpabilitat.
Comparació de les tres crítiques:
Característiques bàsiques:
EL PAÍS Equilibrat i precís
L'AVUI Indignació, confús
LA VANGUARDIA Biogràfic i ordenat
Les tres crítiques coincideixen pràcticament en tots els aspectes analitzats. Sobre l'estructura, trobem que les tres crítiques són molt semblants, menys la de "l'Avui" que es perd en tan citar la seva indignació i fa que acapari tota la introducció i deixi en segon pla el comentari del concert. "La Vanguardia" i "El País" segueixen el tòpic d'estructura: introducció, autor i comentari de l'obra, tot i que "La Vanguardia" s'extén més a l'hora d'esmentar el cantant; comenta on va néixer, a quin any i què ha fet (breument) al llarg de la seva vida.
Sobre el públic, és curiós ja que només en parla el diari "El País", els altres dos ni l'esmenten.
Els tres diaris es posen d'acord en dir que l'Armando ja té una veu esgarrada, tot i que per els anys que té continúa essent un gran artista, i cap crítica esmenta el cor ni els instruments, exclusivament parlen de l'Armando.
En tant a l'estil, es basen les tres crítiques per poseir un llenguatge estàndard sense cap mena de joc de paraules, ni cap frase original que pugui destacar. "El País" sembla que parli amb un to més airós, més amable ja que considera el Manzanero com un mite; per altra part "l'Avui" és més esquerp ja que demostra la seva ira envers els fenomens de clonització d'Armando Manzanero. El crític de "La Vanguardia" se sent tot un privilegiat per haver pogut assistir al concert, i ja es nota per el seu to d'alegria i d'orgull.
Els tres crítics defensen el concert, tot deixant a Don Armando com la gran estrella del bolero de tots els temps.
Valoració personal
Personalment, veig que la millor crítica és la d'el País, ja que conté tota mena d'informació assequible i és on es veuen les idees més ben ordenades. Els altres dos diaris es perden citant continuament l'autor i mostrant-se indignats.
|
|
|
