| Interactive |
| |
| |
| |
| |
| Heavy Metal Bands |
|
| |
| |
| |
| Present Time |
| |
| |
| |
| Specials |
| |
| |
| |
| |
|
| |
| |
| |
| Other References |
| |
| |
|
Proposta D'un Estudi Comparatiu De La Crítica Musical A La Premsa
La crítica musical
La part de crítica musical és la més important ja que forma part del concepte del meu treball. Cal ressaltar l'apartat de: "crítica en els mitjans de comunicació", doncs és amb el que em baso en el treball, ja que analitzo crítiques de diaris nacionals.
En aquest apartat s'explica el "què és la crítica musical?" Els diferents tipus i la seva història de com, quan i a on va aparèixer.
Concepte
És quan un oïdor informat, fa una interpretació i un aclariment d'una obra.
El seu objectiu fonamental és la il.luminació de l'obra i el parlar de l'estructura de la mateixa.
La crítica moltes vegades no deixa de ser un mètode d'anàlisi de l'obra. Sempre la crítica es centra en la interpretació tal i com és rebuda per l'oïdor. Aquesta centra les seves energies a l'obra tal i com són rebudes, per aquest motiu tendeix normalment a otorgar un major pes als factors temporals. Cal destacar, dues formes de fer una crítica. La primera, fer-la a obres que es consideren ja dintre d'un tipus o cànon ampliament acceptat i l'altra fer-la a obres que són molt noves i per això mateix, dóna peu a un examen de l'obra.
En el primer cas, és probable que el que valora el crític es basi principalment en la simple elecció del tema; en canvi la crítica del segon tipus, busca explícitament informar del judici de calitat del crític a lectors o oïdors puguin desitjar utilitzar-lo com una guia. Ara bé, els practicants dels dos tipus, comparteixen unes mateixes qualitats i un coneixement molt acurat de la tècnica musical, una àmplia experiència en repertoris i interpretacions, un notable domini de l'idioma, un respecte per l'art musical i un respecte pels seus lectors.
Tipus
* Crítica per als professionals de la música:
La crítica per als professionals o per als estudiants de música fa servir qualsevol material tècnic i històric necessari per proporcionar una base que tingui informació a partir de la qual es considera com una obra ja escoltada. El seu interès és l'obra concreta i l'oïdor concret. De fet, entén l'obra com si només existís en relació amb un sol oïdor que busca la percepció experimentada que li dóna significat a les seves característiques.
És per això necessàriament subjectiva i vol persuadir al lector de la seva importància per la pròpia experiència del lector, més que fer veure alguna veritat natural sobre l'obra. Té una capacitat gran per persuadir i per enriquir la relació entre obra i l'oidor.
La crítica ha de persuadir al lector i fer-li veure que s'han adjuntat els temes adequats que són rellevants de l'obra. Això exigeix que el crític tingui una àmplia experiència amb altres obres, coneixement de la precisió i la integritat del text escrit, factors històrics i culturals que podrien haver afectat a la manera de fer la composició de l'obra.
La crítica d'una obra concreta, pot conduir a opinions a més alt nivell. Això porta a què les obres s'estudïin com obres d'art i no simplement com algun gènere o estil preconcebit. És llavors quan la crítica pot arribar a contribuir a la disciplina de la musicologia.
* Crítica en els mitjans de comunicació:
La crítica que es fa per els mitjans de comunicació està sotmesa a uns límits de temps, espai i política editorial determinats, així també com a la sofisticació musical d'un públic general molt ampli.
Per una part ha d'informar de les notícies musicals i per altra part es vol que serveixi de mediador del gust i de guia del consum musical pels lectors. Per tant és considerable la responsabilitat de cara al caràcter i la qualitat de la vida musical.
La seva èmfasi acostuma a centrar-se en descriure i valorar interpretacions recents i obres d'estreno. És estrany trobar interpretacions molt extenses d'obres ja consolidades, a excepció d'algunes revistes que ja són tradicionals en aquest tipus de crítica. La millor crítica d'aquest tipus explica de forma precisa i molt ampliada què es va interpretar, i qui ho va fer (amb dates i altres dades rellevants sobre les obres) i així deixa que el lector fagi un judici independentment del que hagi fet el crític. Això comporta estar al cas en els aspectes tècnics i fer-ho amb un vocabulari adequat.
Però un perill constant que té aquest tipus de crítica és que el valor de la novetat per al periodista pot afectar l'opinió feta del crític i que la pressió del temps i les limitacions de l'espai poden afavorir opinions fàcils en lloc d'altres més meditades.
Història
Els estudis crítics d'obres concretes van començar a aparèixer amb alguna regularitat en el segle XVI en el context d'un humanisme musical que, sota la influència d'escriptors de l'antiguitat clàssica, perseguien privilegiar el efecte de la música sobre l'oïdor. El Dodecachordon de Heinrich Glarean de 1547 conté exemples notables.
La mateixa preocupació es troba en una bona part del que es va escriure sobre la música, entorn el 1600 en recolzament de la monodia i els canvis d'estil que ara s'utilitzen per marcar el començament de l'època barroca.
La discussió que es va viure tant Anglaterra com a frança sobre els mèrits de l'òpera italiana a començaments del segle XVIII van aportar el context per un gran nombre d'escrits sobre la música per un públic més ampli.
A Anglaterra, les col.laboracions de Joseph Addison per The Spectator en els anys entorn al 1710 van marcar el començament d'una tradició d'escrits crítics tant sobre literatura com sobre música pels lectors informats encara que no necessàriament professionals. Aquesta tradició es va imitar molt aviat i va començar a florèixer a Alemanya.
Wöchentliche Nachrichten und Anmerkungen die Musik betreffend (1766-70) de Johann Adam Hiller, va ser la primera revista musical especialitzada dirigida a un públic ampli, que incloïa entre altres moltes coses crítiques de concerts i de noves obres.
Tant els compositors com algunes figures literàries van assumir una importància creixent com a crítics en el segle XIX i una bona part del què ha caracteritzat la crítica, fins i tot en el segle XX té les seves arrels en el romanticisme d'aquesta època de les arts. Els assajos d'E.T.A Hoffmann en el Allgemeine musikalische Zeitung de Leipzing de 1809 a 1819 van iniciar aquesta nova era i van tenir una gran influència en la recepció de les obres de Mozart, Haydn i Beethoven.
Berlioz va ser el major compositor-crític francès del segle XIX i Schumann, que va fundar la Neue Zeitschrift für Musik al 1834 ho va ser d'Alemanya. Altres compositors-crítics del segle XIX van ser, per exemple, Weber, Liszt, Wagner i Hugo Wolf. Les crítiques musicals es van convertir en un element habitual de la premsa diària i de numeroses revistes no musicals.
Debussy era el compositor-crític rellevant de començaments del segle XX, però des de llavors cap compositor d'una altura comparable ha escrit crítiques per la premsa popular amb un caràcter regular. L'adopció per part de numerosos compositors del complex llenguatge tècnic del dodecafonisme i la música serial, l'aparició posterior de l'anàlisis com un intent de portar a cap un estudi "objectiu" de les obres concretes, i la moda en el si de la investigació musical de l'estudi "científic" de les fonts, es van combinar amb altres factors per oposar-se al desenvolupament de la crítica musical sobre les pautes del tipus de crítica que s'havia convertit en fonamental per l'estudi i l'ensenyant-se de la literatura.
Joseph Kerman (musicòleg), Edward T. Cone (compositor), Leonard B. Meyer (teòric) i Charles Rosen (pianista), es troben entre els exponents més destacats d'una crítica sòlida escrita en anglès durant les dècades recents.
Entre els crítics distingits de la premsa popular que han escrit en inglès es troben escriptors amb una formació molt diversa i el compositor més conegut entre tots ells és Virgil Thomson.
Als Estats Units, el crític que ha conseguit tenir tant un públic molt ampli com un bon nombre de professionals entre els seus lectors és el britànic Andrew Porter, de The New Yorker. A Espanya, Adolfo Salazar ha sigut el crític més influent de la primera meitat del segle i cap dels seus continuadors ha aconseguit que els seus escrits tinguèssin ni la influència ni la mateixa estructura que aquell. En els centres musicals a part dels diaris i les revistes dedicades a gravacions han aportat també seccions de crítica sèria dirigides al públic en general.
|
|
|
