| Interactive |
| |
| |
| |
| |
| Heavy Metal Bands |
|
| |
| |
| |
| Present Time |
| |
| |
| |
| Specials |
| |
| |
| |
| |
|
| |
| |
| |
| Other References |
| |
| |
|
Proposta D'un Estudi Comparatiu De La Crítica Musical A La Premsa
La feina dels crítics
La queixa més seriosa que el crític formula, és que treballa massa. Si fa la seva professió en qualsevol ciutat que no sigui un dels grans centres d'activitat artística, tindrà que fer altres feines per poder arribar a tenir un sou digne; si l'exerceix en algun centre, de gran activitat artística te d'escoltar tanta música, que li queda poc temps o energia per estudiar; i a més l'agudesa de la seva percepció i el seu entusiasme desaparèixen per l'excès d'audicions.
És evident que quan es presenta una obra nova i complexa, el crític que va a la primera audició després d'estudiar la partitura meticulosament, està en tant bona situació per apreciar-la com si l'hagués escoltat dues o tres vegades. La veritable eficàcia demana aquest estudi, però això exigeix molt de temps i esforç.
Gran part dels errors que els crítics cometen davant a les noves produccions, es deuen indubtablement a què el crític es senti total o parcialment perplex, doncs a de donar una opinió meditada després d'escoltar un cop una obra a la que el compositor ha dedicat potser molts mesos.
Existeix un altre factor agravant: la costum britànica i nortamericana de que es redacti l'informe ràpidament, immediatament després del concert, perquè sigui publicat el dia següent, mentres que en altres països europeus es permet que el crític reflexioni sobre les seves impressions durant un o dos dies, i que llavors formuli una opinió equilibrada, que ofereix grans evantatges.
El crític te encara menys oportunitats de reflexió si té d'estar a varis concerts en un mateix dia, tarda i nit. Aquesta classe de "crítica" es evidentment injusta amb els executants.
Tan mateix, els crítics britànics actuals s'han alliberat de certes pràctiques del passat. No existeix pràcticament cap vinculació, en el món periodístic, entre els anuncis i la crítica, es pot dir que el suborn casi no es coneix.
Per una altra banda, encara existeix una viciosa convenció. Un programa poc interessant que es realitza davant d'un petit auditori en un cèntric teatre rebrà preferent atenció, mentres que s'abandonarà un altre més interessant que es realitza en els suburbis.
Amb freqüència es passen per alt els recitals d'òrgan; el mateix passa amb l'enorme volum de música que molta gent, lectors de diaris, escolten per ràdio a casa seva i no rep els beneficis del comentari públic.
Finalment, es pot afirmar, sense desmerèixer el valor del treball dels crítics professionals, que el verdader principi de la crítica musical és "cadascun és el seu propi crític". En altres paraules, es té d'estimular el públic perquè formi la seva opinió, sense deixar de llegir amb precaució els punts de vista dels experts, i perquè estigui obert a canviar d'opinió si se li demostra el seu error.
|
|
|
